Miauuu, ja s'ha fet de nit. Es hora de llevar-se. M'haig de posar guapo. M'haig de llepar, pentinar tot el meu cos. Esmolar les urpes, estirar els músculs, haig d'estar preparat. Avui hi ha cacera.
Ja fa tres dies que no surto, tres llargues jornades de feina dins la foscor de casa meva. Un forat arran de via perdut a la línia tres del metro, a línia verda, entre Drassanes i Paral·lel. Un minut i cinquanta-dos segons és el temps que hi ha entre trens a les hores punta. Vint-i-tres minuts i quinze segons, al final del dia. Cada cop que passa un metro, el soroll metàl·lic esfereïdor ensordeix aquest antre. Aquest antre i els crits de les meves víctimes. Miauuuuu.Comprovo si les meves ungles estan prou punxegudes. Es fiquen prou bé entre les dents. M'han permès treure un petit tros de carn de la darrera rateta presumida que decidí acceptar la invitació d'acompanyar-me aquí abaix, dins la foscor dels túnels. Tenia un somriure molt "a lo Minnie Mouse". Cara pàl·lida, ulls vius, tímida. Un cop a dins d'aquest forat tenebrós va perdre la innocència. No entraré en detalls. Però el que realment va perdre és la ignorància, la desconeixença d'on realment s'havia ficat quan el meu dit índex, en un ràpid moviment de cirurgià, l'obrí en canal, del coll fins la pelvis. Un tall net que va permetre.... Es la millor part. Quan et miren sense veure't. Quan veus en els seus ulls com s'apaga la vida.
Ara ja estic guapo, de punta en blanc. Llepat, tot el meu cos pentinat. Urpes esmolades i músculs estirats. Preparat. Avui hi ha cacera.
imatge: http://www.notigatos.es/
