ets com el vent de marinadaque bufa l'herba cada tarda
i res no para sa remor.
M'omples de nit, m'omples de dia
ni menges, ni dorms, ni descanses
i a tu ja res no s'atansa
i amb tu ja res no respira.
Digue'm, doncs, què haig de fer?
Digue'm com vèncer la tristesa.
Digue'm que aquesta pena meva,
és de tu foscor d'on prové.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada