De mi a mi mateix

Tinc 87 anys. M'he llevat, esmorzat. M'he arreglat però no m'he posat colònia. He endreçat la casa, jo sol, tot sol. Avui em visito, sí em visito. En un moment vindré del passat amb 32 anys. Només 5 minuts, el que permeten les bateries de l'any 2014. M'assento davant d'on apareixeré. Comença el soroll, la llum, aquí vinc.
Silenci.
- Hola.
- Hola- contesto.
Ens mirem. Em veig mal vestit. Cabell entre curt i llarg, entre brut i brut. Faig pena. M'he adonat de la importància de la visita.
- Com va la feina? -no se m'ocorre altra pregunta.
- Bé. Em distreu -és sincer, igual de callat, igual de concret.
- I l'Aina? Encara t'agrada? -em desvetllo.
- L'Aina? La noia de l'altre costat del carrer? La coneixes? Un impossible -diu tancant els ulls.
- No hi ha res impossible. El no ja el tens -no l'he convençut, està massa capficat.
L'acompanya un holograma d'un comptador. Només queden 28 segons.
- Potser si ho intentessis...
Ens quedem mirant l'un a l'altre, en silenci.
- Ho intentaré -somriu.
Li torno el somriure tot just abans que se'n vagi.
M'aixeco. Vaig al moble del menjador i poso las fotografies dempeus. No volia que les veiés. Les miro. M'agraden molt. La millor, l'Aina i jo estem riem davant la càmera fent ganyotes. Va morir fa tres anys. Se'm mullen els ulls. "Espero que em faci cas com jo me'n vaig fer temps enrere" penso. Surto a comprar el pa.

imatge: http://elvira.tumblr.com/post/52473825/edt-una-sedia-vuota-in-un-angolo-vuoto-di-una