Tampoc hi havia una nota al vidre del cotxe i això que estava aparcat just davant de casa. Un altre cop s'havia anat sense dir-me ni adéu. Només havia vingut a desfer el llit com molts divendres. Només havia vingut i ja s'havia anat.Des dels divuit anys que les seves visites de cap de setmana s'havien fet habituals. Arribava de matinada, es treia la roba, es ficava al llit i fins l'endemà. Al principi parlàvem una mica, però no podia perdre temps amb tonteries, com ella deia. No volia perdre el temps parlant amb mi. "Això són tonteries" deia. "La meva vida passa massa ràpid com per perdre-la en tonteries. I tu perquè una nit vas follar, et penses que ja formes part de la meva vida".
La darrera matinada havia arribat a les dues i escaig. La vaig sentir entrar i la vaig sentir plorar. Vaig mirar-la mentre obria la nevera i agafava la llet. Ofegava els plors i menjava galetes. Sabia que no s'aproparia a mi. Sabia que només venia a dormir. Me'n vaig tornar al llit i al despertar-me, aquest matí, ja s'havia anat.
Quan he arribat a casa aquesta tarda, m'ha aturat un home d'uns quaranta any. Tenia una cara seriosa, tenia una cara de "no et vull dir res però ho haig de fer". Una part de mi sabia que aquesta visita era d'esperar tard o d'hora. Ell s'ha presentat. "Miquel Costa, d'homicidis". Hem pujat a l'ascensor fins la meva planta en silenci. En silenci perquè jo mirava al terra. Mirava al terra perquè no el volia mirar. Un cop al pis li he ofert un cafè amb llet, amb la llet del tetrabric que la Clara havia obert de matinada. Ens hem assegut als dos tamborets que tinc a la cuina. Ha pres aire. "Coneix la Clara Garcia?". Com vol que no la conegui?, he pensat. "Sí, és la meva filla".
imatge: http://derealidadesparalelas.blogspot.com.es/2013/05/las-cuatro-esquinas-de-mi-cama.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada