No podia dormir. Estirat panxa enlaire, mirava el cel. Havia aprés que els estels tendien a desaparèixer a mesura que s'apropava al nord. Els estels que l'havien dut fins aquí. Finalment aconseguir tancar els ulls i descansà.
El soroll del xiulet el despertà. "Amunt, amunt, amunt!" "Què passa?" Es preguntava. "Intentarem creuar de bon matí, intentarem creuar ara"
Tot d'una sentí com el cor s'accelerà. Havia arribat el moment. A trenc d'alba, allà al pujol on havia descansat, ara hi havia 300-400 persones. Parlaven molts idiomes. Alguns els entenia, d'altres, res de res. Tothom estava excitat. Hi havia gent que parlava cridant contra un aparell. Li havien dit que era un telèfon sense cables. Mai n'havia vist un. D'altres es van agenollar per pregar. Ell murmurava. Ell mirava cap el cel. Agafà la tarja postal i, entre llàgrimes, s'imaginà aquell cel blau.
Un darrer xiulet els va posar en alerta. Van veure com, a l'altre banda del mur de metall s'havien anat concentrant cotxes. Vuit cotxes de policia. A l'altra banda del mur de metall els esperaven una vintena de persones armades.
Li havien explicat que si sentia tres xiulets seguits volia dir que era el moment. Tocava còrrer. I els tres xiulets no trigaren. Es va fer el silenci i de cop començaren a còrrer cap al mur. Ell era dels ràpids, dels joves i va arribar dels primers a peu de reixa. Davant seu els policies el miraven i l'apuntaven. Mai havia vist una escopeta com aquella. Sense adonar-se'n, els companys d'aventura havien començat a pujar-li per l'esquena. Ell continuava mirant als policies mentre els altres intentaven arribar la part alta del mur de metall. El mur va començar a cedir i quan va caure se sentir un clam.
En el segon mur, li tocà escalar. Va cedir molt més ràpid que el primer. En el tercer tornava a estar a la base, on tots es recolzarien per aconseguir tombar el darrer obstacle. Quan ja tenia uns quants companys a sobre, un dels policies el disparà a la cama esquerra. Li havia llençat una pilota de goma que impactà en el seu genoll. Un dolor terrible li pujà des del genoll fins el cap i no va poder aguantar. Es va enfonsar i tots els companys s'enfonsaren amb ell..
Aquell dia van aconseguir entrar 126 persones. Ell no ho aconseguí. Es va quedar a les portes. No tenia forces ni per aixecar-se. Quan es va venir abaix, va tenir mala sort. Li van caure tots a sobre, trencant-li les costelles. Algunes li travessaren els pulmons. S'estava ofegant. Estirat tot just davant del darrer mur que el separava de la llibertat, agafà la tarja postal. El cel blau no li semblava tant blau. El cel blau era del mateix blau que el cel d'on venia. Agafà per darrer cop aire, i tancant els ulls, recordà casa seva.
iamtge: http://3.bp.blogspot.com/
