Em vaig quedar atordit amb aquell monitor de fòsfor verd. El cursor, feia pampallugues a la cantonada esquerra i les meves parpelles s’hi van sincronitzar. Ara es tanquen, ara no, ara es tanquen, ara no…
Tenia la sensació que m’havia pres la pastilla vermella. Tenia la impressió que tot de lletres començarien a baixar per la pantalla a velocitat de vertigen, i jo, amb ulleres de sol i un vestit de cuir negre ajustat fins als genolls, desxifraria un missatge amagat. Vaig pensar que estava envoltat de desenes d’andròmines, totes amb la mateixa cara, totes amb la mateixa mala llet. De sobte, notí que em tocaven l’esquena, i em vaig girar, i vaig veure la seva cara. Era ell, l’agent Smith, m’havia trobat.
- Si us plau, es pot moure? Als meus fills i a mi ens agradaria veure també les computadores dels anys vuitanta.
Tot d’una es desincronitzaren les meves parpelles del cursor de fòsfor verd. Per megafonia deixava de cantar el “Somni de Morfeo”. Poruc i decebut, em vaig aixecar de la cadira i continuí la meva visita pel museu de la informàtica. Trinity no havia vingut.
imatge: http://articulos.softonic.com/diez-interfaces-de-pelicula
