(Aquest va ser el relat que va arribar a la final de les Mêlées de carrer de la LLMRC que es va celebrar al Jamming Lounge de Gràcia, dins de les vetllades microliteràries en format presencial de "Me suenan tus letras" organitzada per l’Ignacio J. Borraz (AKA Dedal0). A veure si us agrada.)
No havia nascut primogènit. Era el segon, i mai millor dit, en Segon. El seu germà gran, en Minut, sempre s’ho recordava:
- El papa, el Dia, sempre s'acompanya de la mama, l'Hora. "Quedem el dia tal a tal hora". Si la gent vol ser més precisa, m'anomenen a mi, el Minut. "Quina hora és?" "Dos quarts i cinc (minuts) de tres". Has sentit algun cop algú que t'anomeni a tu, Segon? Tu no ets ningú. Només ets el meu complement. Cada 60 vegades tu, jo canvio. Poca cosa més.
En Segon, vulguis o no, s'entristeix. Qui no? Ser el segon no és dolent, si no fos que hi ha un primer. Darrerament en Segon està pansit. Fa mala cara i es cansa molt. Està pensant de fer un viatge interdimensional, de transformar-se en centímetre o grau Kelvin. Vol deixar de ser l'últim mico del temps. El que no sap és que tot ha començat a canviar. Només pel fet d'anar més a poc a poc, el pas del temps s'alenteix. En Minut va més lent, i més lenta va l'Hora i també el Dia. Perquè fins i tot el Segon és important, tot i que ningú l'anomeni mai.
(Imatge: http://thumbs.dreamstime.com/t/reloj-en-negro-38812488.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada