Entre dos i cinc segons (l'assassina dels ulls marrons i les pigues gracioses)

(Aquest text ha estat la meva opció per a la III mêlée de la Lliga de Microrelataires).


Quan podem dir que dos persones creuen les mirades? Als dos segons? Als cinc? No, em penso que cinc és massa. I dos, massa poc. Cap manual de detectius en parla. A cinc segons no ha arribat i en canvi jo crec que ens hem mirat. Ella a mi i jo a ella. Així que la resposta deu estar entre els dos i els cinc segons.

La veritat és que té uns ulls marrons ben macos, i un parell de pigues molt gracioses, al nas i a la galta, i somriu com els àngels. La sospitosa m’ha somrigut quan ens hem tornat a mirar. Perquè ens hem tornat a mirar, entre dos i cinc segons. No ha arribat als cinc segons perquè se m’ha caigut el bolígraf al terra. M’he posat nerviós.

Em penso que puc deixar de considerar-la sospitosa. El riure que té, una riallada ofegada mentre tanca els ulls i arronsa el nas, em fan pensar que ella és l’assassina. Però sobretot és la seva mirada. M’he adonat quan ens hem tornat a mirar. Aquest cop més de cinc segons. Aquest cop, de veritat. Ella és l’assassina perquè aquest cop, ha començat a matar-me.


(imatge: http://media.publika.md/ru/image/201504/oar_full/blood_and_knife_by_sin_faye_stock_16232200.jpg)

Pensant un suïcidi dimensional

(Aquest va ser el relat que va arribar a la final de les Mêlées de carrer de la LLMRC que es va celebrar al Jamming Lounge de Gràcia, dins de les vetllades microliteràries en format presencial de "Me suenan tus letras" organitzada per l’Ignacio J. Borraz (AKA Dedal0). A veure si us agrada.)

No havia nascut primogènit. Era el segon, i mai millor dit, en Segon. El seu germà gran, en Minut, sempre s’ho recordava:

- El papa, el Dia, sempre s'acompanya de la mama, l'Hora. "Quedem el dia tal a tal hora". Si la gent vol ser més precisa, m'anomenen a mi, el Minut. "Quina hora és?" "Dos quarts i cinc (minuts) de tres". Has sentit algun cop algú que t'anomeni a tu, Segon? Tu no ets ningú. Només ets el meu complement. Cada 60 vegades tu, jo canvio. Poca cosa més.

En Segon, vulguis o no, s'entristeix. Qui no? Ser el segon no és dolent, si no fos que hi ha un primer. Darrerament en Segon està pansit. Fa mala cara i es cansa molt. Està pensant de fer un viatge interdimensional, de transformar-se en centímetre o grau Kelvin. Vol deixar de ser l'últim mico del temps. El que no sap és que tot ha començat a canviar. Només pel fet d'anar més a poc a poc, el pas del temps s'alenteix. En Minut va més lent, i més lenta va l'Hora i també el Dia. Perquè fins i tot el Segon és important, tot i que ningú l'anomeni mai.

(Imatge: http://thumbs.dreamstime.com/t/reloj-en-negro-38812488.jpg)

L'Anticrist

Segona Mêlée de consolació de la Lliga. A veure que us sembla.



"Fruit de l'Avern, fill del mateix dimoni. La criatura que naixerà d'aquell ventre serà l'autèntic anticrist. Sort en tens de nosaltres. Les teves veus interiors que et duen a l’acció".

El diable roman assegut, recolzat a la paret. La seva mirada perduda sembla fixa, capçant l'escena macabra en què s'ha convertit el dormitori. En la seva mà, el ganivet. Sang seca a la fulla i a la mà, i en el braç, i a la cara, i arreu. Sobre el llit la dona innocent, o més aviat el que queda d'ella. El seu abdomen completament obert, l'interior exposat. I res de res. Cap rastre d'embaràs.

El diable és un desgraciat, un boig. El seu cap havia imaginat que la pobra muller estava prenyada. Res més lluny de la realitat. No havien tingut relacions, mai. Era impossible i tot i així, el beneït s'havia convençut que estava esperant un fill. Les veus l’havien convençut.

Arriba la policia. Segueix amb la mirada perduda. Les veus ja no parlen. S'ha quedat sol dins i fora del seu cap. Tanca els ulls i recupera, per un moment, la cordura. Ja li han enretirat el ganivet. Massa tard, pensa, doncs, per treure’s la vida. “Massa tard, malparit”.

(Imatge: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-FshpgpxlesuHwV5BSPA0eTSI-zFe8pFzohfnbESNA2Cj9TvupA-aP-0HPbPkZuFxqotHy6Pv-2c4z92GsqONtQU3br8RnEN5T5UyrylebI-YSFlhVgVGOL7wTCLu-aPhl63rl98etQWJ/s1600/Anticristo.jpg)

Negre, negre, negre brillant

Aquest és el meu primer relat per a les mêlées de la Lliga dels MicroRelataires Catalans.
Espero que us agradi.

Sabata d'agulla, negre, negre, negre brillant. Així és com m'agraden els peus, aquests peus. Atrapats per cuir negre. Acaronats per cuir negre.

La punta del taló se'm clava a l'esquena. Baixa, baixa una mica. Fica-me'l pel forat del cul. Lentament, però fes-me mal. Fes-me gaudir del dolor. Vull cridar de plaer dolorós, angoixant, esfereïdor. Vull plorar mentre el fiques i el treus. Mou el teu peu, amunt i avall, amunt i avall, mentre crido "Para!, para!!" quan saps que vull que no t'aturis pas.

Estirat al terra veig com te'n vas. Ball de passes, coreografia sinuosa d'un peu davant l'altre, repicant sobre el fred terra de rajola. Demà no podré seure normalment. Però, què més dóna! Talons malparits que m'abandoneu arrupit pel dolor anal. Malament l'oblidaré amb el temps d'espera fins la següent perforació. Si pogués ser demà... Si pogués ser avui mateix, ara...

Una dona dominant que en cuir negre em deixa doblement buit. Buit de butxaca i buit de cor. Enamorar-me d'aquells peus va ser la meva perdició. Perdut per un sentiment que mai serà correspost.

(imatge:http://www.duvalia.com/mujer/zapato-tacon-ante-heidi-negro-mujer.html)

El caminant

Duia la motxilla a l'esquena. Arrugues al front li deien que ja no era jove. El fang dels ulls explicaven que suava i força. Feia calor.
El caminant duia la motxilla a l'esquena. Era una motxilla on havia acumulat totes les seves vivències, tot el seu passat. Més d'un cop se l'havia volguda treure de sobre. Estava aferrada, ben aferrada a la seva esquena.
De tant en tant donava un cop d'ull a tot allò que havia caminat. Molts trossos del sender quedaven borrosos per una tènue boirina, però les seves petjades no s'esborraven ni un xic.
Havia estat caminant durant gran part del seu camí amb una companya. Era la seva vida, era el seu recolzament. I ara no hi era, s'havia quedat endarrerida, mirant les vistes del darrer moment que havien gaudit junts. A l'altre costat es va apropar una altra caminant. Semblava que volia acompanyar-lo. Li va semblar, però es va confondre.
Ara es troba el caminant que a un costat té la solitud, una esplanada sense horitzó, sense eco. A l'altra costat ,una paret de pedra, tant alta que no s'aprecien les pedres de més amunt. Tant alta que uns voltors no poden superar. Els voltors que esperen a que el caminant s'aturi per sempre.
Silenci de camí. Caminant de vides sense rumb. Finals propers. Finals distants. Desconeguts.

(imatge: http://cat.bloctum.com/carmerosanas/files/2008/07/home_caminant_color1.jpg)

Tocar el cel

Aquesta és la història d'un home ni molt alt ni molt petit, però massa baix per tocar el cel. Un home que un dia aixecà els ulls i pensà que era possible, allargant la mà, quedar-se amb un bon tros del blau que l'envoltava. "Que maco seria si pogués atansar-m'hi".

Al principi, tot i que es posà de puntentes, no arribà. Tot estirant-se, no el tocava. "Com pot ser, que veient-lo aquí mateix no sembla ni tant sols que m'apropi? Potser no sóc capaç de tocar-lo. Potser no és possible d'arribar-hi. Potser no sóc prou llarg".

Una veu llavors parlà. "No em pots tocar perquè ets massa vell. Se t'ha passat l'edat de somniar".

L'home no es rendí. A prop d'on es trobava veié una capsa de fusta, d'aquelles de mercat. "Potser si em pujo a sobre i m'estiro, hi arribaré". Però malgrat els seus esforços no el podia tocar.

"No només ets massa vell, sinó que estàs tocant al terra. Deixa de fer el borinot i no tractis de tocar-me que et faràs mal".

Tot i el missatge assenyat de la veu que parlava, l'home seguí buscant. Una cadira mig trencada havia estat abandonada a prop d'un contenidor de brossa. "Potser si poso la cadira a sobre la caixa de fusta soc prou alt per tocar el cel". Així que agafà el moble mig trencat i el posà sobre la caixa de mercat. La combinació no era gaire estable, però calia intentar-ho. Es pujà, doncs, sobre el seient de vímet, i un cop a dalt, tornà a estirar-se. De nou, malgrat que el cel semblava prou a prop, estava lluny, massa lluny.

"Deixa-ho còrrer". Li digué la veu. "No veus que no hi arribaràs mai. No siguis tossut".

"Ajuda'm". Li contestà l'home. "Ajuda'm a tocar-te. Deixa'm acariciar-te, sentir-te amb la punta dels meus dits".

"No pas, no t'ajudaré pas. Em sap greu de no fer-ho, però no tothom em pot tocar. Si et deixés, què passaria? Potser perdria altres coses. Qui sap si tindria núvols, si les estrelles voldrien quedar-se amb mi. Sí, em sap molt més greu perdre les estrelles que no pas que no arribis a mi. No faré res perquè hi arribis".

Tot i ser vell per somniar, tocar al terra i no tenir el favor del cel, continuà buscant. Llavors s'adonà d'una escala recolzada en una paret. "Amb aquesta escala de ben segur que hi arribo". Traslladà la caixa de fusta i la cadira atrotinada allà on descansava l'escala. Fent-se servir de la paret aconseguí de posar-la a sobre el seient. Amb molt d'esforç i equilibri grimpà fins d'alt de tot de l'estructura. Però de nou, malgrat estirar-se tant com va poder, imaginat-se que allargava les puntes dels dits, no hi arribà.

"Ets tossut com una mula. Com veig que no m'escoltes, callaré. No només no em tocaràs, sinó que no em sentiràs".

"No si us plau. No te'n vagis", implorà l'home. "No em deixis aquí d'alt. No puc baixar. Ajuda'm a tornar al terra. Parla'm. Si no et puc tocar, deixa'm almenys sentir la teva veu".

"T'ajudaré a tornar al terra, i m'aniré per sempre". Mentre sentia com li parlava, l'home aconseguí abaixar. Aleshores regnà el silenci.

Llavors, desesperat, cridà al vent. "No m'abandonis. Només parla'm, no vull res més". La veu, molt llunyana, li respongué. "Adéu. Si només et xarrés pensaries que estic massa a prop per tocar-me. I no vull". I el murmuri es silencià del tot.

En aquell moment, en un atac de bogeria, l'home pujà de nou a la muntanya d'objectes que havia fet. Quan ja estava arribant a dalt, l'escala es deixà de recolzar en la paret i relliscà de la cadira. De sobte, l'home volà i sentí que estava al cel, que l'aire l'acaronava. Somrigué fins que el ciment el colpejà violentament les costelles i la cama dreta. Tot adolirit aixecà el cap i mirà cap el cel. S'adonà que tocar-lo era impossible. S'adonà i tancà els ulls. I amb els ulls tancats imaginà que potser amb una escala més llarga...

La porta silenciada

El silenci es trenca amb el grinyolar de la porta. És un soroll desagradable. Entre agut i molt agut al principi. Després es fa més greu a mesura que la porta perd velocitat. Un cop d'aire final acaba per tancar la porta.

De nou silenci.

El convidat ha arribat. Porta vestit, a ratlles diplomàtiques. Ningú li ha dit que la festa és informal. Ningú li diu al veure'l tant ben plantat, tant ben vestit amb el seu vestit de ratlles diplomàtiques. Ell és el convidat. Pot anar com vulgui.

En mig del xivarri de la festa no se sent el grinyolar de la porta. S'obre i tanca sense que ningú s'adoni del patiment de les frontisses, un plorar sord que s'apaga amb el tancament de la porta.

El convidat porta camisa blanca. Una gota d'oli ataca la netedat del blanc impol·lut. Una gota d'oli ja no és gota, és taca. Tots riuen. El convidat també. Riu i no s'adona de la gota que és taca. Segueix menjant l'amanida mentre tots riuen i beuen. Beuen i riuen perquè beuen. I el convidat beu i riu, i la gota d'oli mai serà vista com a taca.

La porta s'obre i es tanca. El sord grinyolar crida esmorteït pel soroll de la gent. El vi i les cerveses ensordeixen les oïdes davant el crit dolorós de la porta que s'obre i es tanca.

El convidat seu mig endormiscat a la cantonada d'un sofà. Una noia recolza el cap al seu pit i espera recompensa. Es besen. Ja no queda ningú a la casa. Tots s'han anat. La taula per recollir. Es queden adormits.

Silenci.

La porta s'obre. Aquest cop el seu patiment és més greu. Qui obre no vol que pateixi, però la porta no perd l'oportunitat de fer-se sentir. Grinyola.

El convidat i la noia dormen profundament al sofà. El greu crit de dolor de la porta no els desperta. La porta es tanca i no l'han sentida. No l'han sentida perquè dormen. Dormen profundament mentre es besen.

La porta voldria obrir-se sola. Veu l'escena i vol cridar. Voldria cridar i despertar al convidat. Voldria cridar i despertar la noia. Però és ben tancada. Ja s'han assegurat de que quedi ben tancada. Veu l'escena a través de l'ull de la porta. Veu com el bes, finalment, serà etern.

(imatge:http://photosemana.net/wp-content/uploads/2010/07/unlocked-peq.jpg)

L'esglaó de formigó

Amb aquest relat dic adéu a la Lliga de MicroRelataires catalans. Més que dir adéu, m'han fotut fora la qualitat dels texts dels meus contrincants. Potser a la Mêlées tinc més sort, o... més qualitat. Enhorabona els que continuen.
Us presento un relat que ben bé podria ser autobiogràfic. Si més no és trist. La propera vegada que veieu algú esperant a un esglaó de formigó penseu que pot ser ell, puc ser jo desitjant tornar-la a veure. I qui sap, si ets noia, potser ets a tu a qui espera, a qui espero.


Espera assegut, al carrer. Espera que passi, veure-la un cop més. L'espera, contra la seva voluntat. Quantes vegades li ha de dir que no el vol veure més? Quantes? Escorcolla la capsa de plàstic. Només queda una cirereta que s'esmuny entre els seus dits. Finalment la caça i se l'emporta a la boca fotent-li queixalada. Àcida, com la seva història d'amor. Intenta donar un cop de peu als pinyols. Ja no sap com posar-se. El cul no s'acaba d'adaptar al fred formigó. Porta dos hores o més. Avui tampoc la veurà. Ella haurà canviat el seu trajecte per no veure'l esperant al mateix esglaó, com cada dimecres. S'ha fet de nit. No té jaqueta suficient. El moviment rítmic i nerviós dels seus peus no generen prou calor. S'aixeca tremolant. Tanca els ulls a mode de promesa silenciosa per no tornar. Se'n va i s'emporta els seu pensaments, el seu desig de no veure-la més, de no esperar-la mai més. S'emporta els ossos encarcarats, el fred ben endins i l'esperança que dimecres que ve es menjarà les cireres al sofà de casa. I mentre se’n va sap que ho farà sobre el fred esglaó de formigó.

(imatge: http://intlimg.demandmedia.com/DM-Resize/photos.demandstudios.com/getty/article/74/19/87720230_XS.jpg?w=400&h=200&keep_ratio=1)

Decepció

La jornada 7 de la lliga de microrelataires m'ha dut a escriure aquest relat decepcionant...

La col·lecció de mètodes era meravellosa, inacabable, genial. La gent s'empesca cada cosa! Podries trobar de culinàries com ara microagulles amb les llenties o gotetes de cianur barrejades amb les ametlles. Físiques, copet al costat d'un precipici, ensopegada tot just on comença l'escala... 

Però a mi els que més m'agradaven eren els mètodes del tu a tu. Estirada al llit, ofegar-la amb el coixí mentre li cantes a l’oïde la seva cançó preferida o degollar-la amb un ganivet alhora que la mires als ulls i veus com et demana clemència mentre s’empassa la seva sang. 

Vaig escollir aquest darrer sistema. Em va semblar més noble. T'apropes pel darrera. Amb la mà esquerra fixes el cap subjectant el front. Amb la mà dreta, amb un ràpid moviment ascendent, t’emportes per davant caròtida i tràquea. 

Així que ho tenia decidit. Per fi la sogra ens deixaria en pau. Proper diumenge, dos quarts d’una, al caminet tot just tornant de missa, amb el pela-patates corbat. Metòdicament detallat a la meva llibreta Moleskine. Un procés imaginat nit rere nit. Pensat, planejat, minuciosament escenificat. I de què ha servit? Ens han trucat que li acaba de donar un atac de cor.

Imatge: http://images.bloomingdales.com/is/image/BLM/products/8/optimized/1189158_fpx.tif

Uns minuts i les formigues pensen

Nova entrada a la lliga de Microrelataires

Veia tot el món al seus peus a dalt a la cúpula. Milers i milers d'humans aformigats que creien que fotien el que volien, que eren lliures de fer i desfer en el seu petit món d'aigua i terra, de plantes i animals.

Feia nits que no dormia, feia nits que no parava de pensar què succeiria durant aquells minuts. Perquè li havien promès que només serien uns minuts. Com a molt, cinc. Cinc minuts de caos, d'anarquia, que se li estaven fent eterns. Cinc minuts del seu temps, uns segles per a la humanitat. Tres-cents anys de racionalitat, de pensaments sense ofegar, de llibertinatge d'idees sense control.

Però calia fer-ho. Havia arribat el moment de substituir el vell quadre de comandament ple de palanques i botons oxidats, de corretges i politges. L'era digital havia arribat també a la cúpula. I tot i que aquells éssers insignificants s'havien descarrilat una mica, semblava que no resultaria massa complicat tornar-los pel bon camí amb la nova joguina. Tenia la sensació que aquest cop no caldria muntar cap parafernàlia de verges i coloms.

imatge: http://sossolteiros.bol.uol.com.br/tag/formiga/

La matriu

Avui, el meu segon relat a la lliga de microrelataires.

Em vaig quedar atordit amb aquell monitor de fòsfor verd. El cursor, feia pampallugues a la cantonada esquerra i les meves parpelles s’hi van sincronitzar. Ara es tanquen, ara no, ara es tanquen, ara no…

Tenia la sensació que m’havia pres la pastilla vermella. Tenia la impressió que tot de lletres començarien a baixar per la pantalla a velocitat de vertigen, i jo, amb ulleres de sol i un vestit de cuir negre ajustat fins als genolls, desxifraria un missatge amagat. Vaig pensar que estava envoltat de desenes d’andròmines, totes amb la mateixa cara, totes amb la mateixa mala llet. De sobte, notí que em tocaven l’esquena, i em vaig girar, i vaig veure la seva cara. Era ell, l’agent Smith, m’havia trobat.

- Si us plau, es pot moure? Als meus fills i a mi ens agradaria veure també les computadores dels anys vuitanta.

Tot d’una es desincronitzaren les meves parpelles del cursor de fòsfor verd. Per megafonia deixava de cantar el “Somni de Morfeo”. Poruc i decebut, em vaig aixecar de la cadira i continuí la meva visita pel museu de la informàtica. Trinity no havia vingut.

imatge: http://articulos.softonic.com/diez-interfaces-de-pelicula

Irreverent història de nens

Aquest ha estat el meu primer relat des de fa mesos, participant a la lliga de microrelataires catalans.
Espero que us agradi...

Com em repugna aquell nano, massa de llard tova, que diuen que és el meu nebot. Més quan s’emboteix en la seva disfressa de Spiderman vingut a menys i llença quatre cordes mal nuades a manera de xarxa anti doctor Octopus. No m’importaria si no el confongués amb les meves figuretes africanes. Com em doni per esbroncar-lo, es posa a plorar i la mare li regala una caixa de bombons de mig quilo com a premi per treure’m de polleguera. “Cosa de nens”, em diu la molt cunyada. Se’ls cruspeix, sense respirar, un rere l’altre. I em somriu, i m’ensenya les dents i les trufes, les trufes i les dents.

Però ha arribat el dia de la venjança. Desè aniversari d’en Floquet de Greix. Lloc, casa seva. Com a bon padrí que soc, posaré la primera pedra front l’obesitat. L’introduiré en l’apassionant món de l’esport. Tot i que la pilota que més a prop ha vist és el seu cos en un mirall, avui s’ho passarà pipa colpejant-ne una de molt dura amb un bat de beisbol. I fa massa fred per sortir al carrer.

Imatge: http://www.stocks.tienda/index.php/figura-mujer-africana-doble.html