El tren

És de nit. Potser a l'horitzó el negre no és tant negre. Mira a l'horitzó. Un altre dia sense veure sortir el sol. És a l'estació. És d'hora pel matí. És hivern. Fa fred, és d'hora, negra nit encara, a l'estació.
Ha agafat sovint aquest tren. A l'hivern, és de nit, i quan torni, també ho serà. Parla amb la seva amiga. Somriu, riu. Mira cap a on ha de venir el tren i els veu. Uns punts de llum no gaire lluny. El tren s'apropa, il·lumina les vies. Al voltant dels fars del tren tot és negre. Finalment arriba.
Puja com altres vegades. Un pel més nerviosa, això és tot. Va amb la seva amiga, xerrant. Però és tant d'hora... Acluca els ulls i s'adorm. A fora comença a trencar l'alba; al seu cap, és negra nit.
Ell porta una estona mirant-la. Ara la veu adormida, recolzant el seu cap a la cantonada entre el seient i la finestra. Entra una mica de llum de fora. Il·lumina la seva cara.
Passa l'estona i la segueix mirant. El rellotge s'ha aturat i alhora va molt de pressa. Una veu en off li recorda que la seva parada és a prop d'arribar. Agafa les seves coses i s'aixeca. Agafa les seves coses tot i que la segueix mirant. "Obrirà els ulls?" El que s'obren són les portes. Mai li havien pesat tant les cames. Baixa del tren i s'obliga no mirar enrere. "No la tornaré a veure".
El tren continua la marxa. Quin somni més estrany qua ha tingut. Sentia que la miraven. Eren uns ulls, eren a dins, més enllà de les seves parpelles. Han estat mirant-la una bona estona. Per fi arriben. Plaça Catalunya.

El dia passa com qualsevol altre dia. Ara toca tornar a casa. Abans de sortir de l'oficina escriu per Whatsapp a la seva amiga. "Vaig cap a l'estació". A l'andana es retroben. S'expliquen el dia. Semblant a ahir, semblant a demà. El tren va de gom a gom. Aquest cop no se senten.
Puja al tren. No se l'ha treta del cap. Qui ho diria. El tren va de gom a gom. Com cada dia, no s'assenta. Abans d'agafar el seu llibre electrònic, mira dins el vagó. Potser hi és. "Il·lús" es diu a si mateix. "Il·lús" es repeteix. Intenta imaginar-la. Intenta tornar-li a veure els ulls, només recorda les parpelles.
A mesura que van passant les estacions queda menys gent al tren. Per fi s'assenta amb l'amiga. A fora ja és negra nit. Li pesen els ulls. Es queda adormida. Ell aixeca la mirada un moment del llibre. No s'ho pot creure. Torna a mirar el llibre i torna a aixecar la mirada. És ella. La veu adormida, recolzant el seu cap a la cantonada entre el seient i la finestra. Ara no entra gens de llum de fora. Se la queda mirant.
Es desperta. Torna a tenir la mateixa sensació. Uns ulls la miren. La seva amiga dorm. Baixen a la següent. Agafa les coses perquè baixen a la propera. La desperta. S'aixequen. Parla amb l'amiga mentre s'apropen a la porta. El tren s'atura i les portes s'obren. Ell no ha parat de mirar-la. Ell no vol deixar de mirar-la. Finalment baixen del tren;  les portes es tanquen. El tren continua la marxa. Només li queda el record dels seus ulls.

Bon Nadal.