De nou silenci.
El convidat ha arribat. Porta vestit, a ratlles diplomàtiques. Ningú li ha dit que la festa és informal. Ningú li diu al veure'l tant ben plantat, tant ben vestit amb el seu vestit de ratlles diplomàtiques. Ell és el convidat. Pot anar com vulgui.
En mig del xivarri de la festa no se sent el grinyolar de la porta. S'obre i tanca sense que ningú s'adoni del patiment de les frontisses, un plorar sord que s'apaga amb el tancament de la porta.
El convidat porta camisa blanca. Una gota d'oli ataca la netedat del blanc impol·lut. Una gota d'oli ja no és gota, és taca. Tots riuen. El convidat també. Riu i no s'adona de la gota que és taca. Segueix menjant l'amanida mentre tots riuen i beuen. Beuen i riuen perquè beuen. I el convidat beu i riu, i la gota d'oli mai serà vista com a taca.La porta s'obre i es tanca. El sord grinyolar crida esmorteït pel soroll de la gent. El vi i les cerveses ensordeixen les oïdes davant el crit dolorós de la porta que s'obre i es tanca.
El convidat seu mig endormiscat a la cantonada d'un sofà. Una noia recolza el cap al seu pit i espera recompensa. Es besen. Ja no queda ningú a la casa. Tots s'han anat. La taula per recollir. Es queden adormits.
Silenci.
La porta s'obre. Aquest cop el seu patiment és més greu. Qui obre no vol que pateixi, però la porta no perd l'oportunitat de fer-se sentir. Grinyola.
El convidat i la noia dormen profundament al sofà. El greu crit de dolor de la porta no els desperta. La porta es tanca i no l'han sentida. No l'han sentida perquè dormen. Dormen profundament mentre es besen.
La porta voldria obrir-se sola. Veu l'escena i vol cridar. Voldria cridar i despertar al convidat. Voldria cridar i despertar la noia. Però és ben tancada. Ja s'han assegurat de que quedi ben tancada. Veu l'escena a través de l'ull de la porta. Veu com el bes, finalment, serà etern.
(imatge:http://photosemana.net/wp-content/uploads/2010/07/unlocked-peq.jpg)
