Amb aquest relat dic adéu a la Lliga de MicroRelataires catalans. Més que dir adéu, m'han fotut fora la qualitat dels texts dels meus contrincants. Potser a la Mêlées tinc més sort, o... més qualitat. Enhorabona els que continuen.
Us presento un relat que ben bé podria ser autobiogràfic. Si més no és trist. La propera vegada que veieu algú esperant a un esglaó de formigó penseu que pot ser ell, puc ser jo desitjant tornar-la a veure. I qui sap, si ets noia, potser ets a tu a qui espera, a qui espero.
Espera assegut, al carrer. Espera que passi, veure-la un cop més. L'espera, contra la seva voluntat. Quantes vegades li ha de dir que no el vol veure més? Quantes?
Escorcolla la capsa de plàstic. Només queda una cirereta que s'esmuny entre els seus dits. Finalment la caça i se l'emporta a la boca fotent-li queixalada. Àcida, com la seva història d'amor.
Intenta donar un cop de peu als pinyols. Ja no sap com posar-se. El cul no s'acaba d'adaptar al fred formigó. Porta dos hores o més. Avui tampoc la veurà. Ella haurà canviat el seu trajecte per no veure'l esperant al mateix esglaó, com cada dimecres.
S'ha fet de nit. No té jaqueta suficient. El moviment rítmic i nerviós dels seus peus no generen prou calor. S'aixeca tremolant. Tanca els ulls a mode de promesa silenciosa per no tornar. Se'n va i s'emporta els seu pensaments, el seu desig de no veure-la més, de no esperar-la mai més. S'emporta els ossos encarcarats, el fred ben endins i l'esperança que dimecres que ve es menjarà les cireres al sofà de casa. I mentre se’n va sap que ho farà sobre el fred esglaó de formigó.
Us presento un relat que ben bé podria ser autobiogràfic. Si més no és trist. La propera vegada que veieu algú esperant a un esglaó de formigó penseu que pot ser ell, puc ser jo desitjant tornar-la a veure. I qui sap, si ets noia, potser ets a tu a qui espera, a qui espero.
Espera assegut, al carrer. Espera que passi, veure-la un cop més. L'espera, contra la seva voluntat. Quantes vegades li ha de dir que no el vol veure més? Quantes?
Escorcolla la capsa de plàstic. Només queda una cirereta que s'esmuny entre els seus dits. Finalment la caça i se l'emporta a la boca fotent-li queixalada. Àcida, com la seva història d'amor.
Intenta donar un cop de peu als pinyols. Ja no sap com posar-se. El cul no s'acaba d'adaptar al fred formigó. Porta dos hores o més. Avui tampoc la veurà. Ella haurà canviat el seu trajecte per no veure'l esperant al mateix esglaó, com cada dimecres.
S'ha fet de nit. No té jaqueta suficient. El moviment rítmic i nerviós dels seus peus no generen prou calor. S'aixeca tremolant. Tanca els ulls a mode de promesa silenciosa per no tornar. Se'n va i s'emporta els seu pensaments, el seu desig de no veure-la més, de no esperar-la mai més. S'emporta els ossos encarcarats, el fred ben endins i l'esperança que dimecres que ve es menjarà les cireres al sofà de casa. I mentre se’n va sap que ho farà sobre el fred esglaó de formigó.
(imatge: http://intlimg.demandmedia.com/DM-Resize/photos.demandstudios.com/getty/article/74/19/87720230_XS.jpg?w=400&h=200&keep_ratio=1)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada