Avui m'he fet una torrada per esmorzar. Ni poc feta, ni molt cremada. Una torrada ben torrada. El problema ha estat a l'hora de posar la mantega. Se m'ha caigut al terra. Se m'ha desfet entre els dits mentre pensava en la parella de dalt. Com poden ser tant rítmicament perfectes? Practiquen des de fa anys? Em penso que un dia d'aquests pujaré a presentar-me. Pujaré a demanar sal, pa, maionesa, jo que sé, alguna cosa, alguna excusa m'inventaré. Qui sap, potser són dues noies. Nosaltres dos nois... Tampoc cal que en Miquel pugi.
Ha passat un dia més, i una nit més el tracatrac. Avui per esmorzar un parell d'ous ferrats i sortiré a còrrer. Haig d'estar en forma per quan pugi al pis de dalt a presentar-me. Potser volen introduir una alteració dins el seu ritme "allegro ma non troppo", tot just truqui a la porta. Les feres són el que tenen, no se sap mai quan desperten els seus instints més bàsics.
De nou, la nit i el tracatrac. Com vols que sigui un carretó?! Son dos cossos suats i un llit desfalcat. No es cansen. Ni una nit, excepte els diumenges i festes. I sempre a la mateixa hora. Comencen a les 5 del matí. En punt. Com un rellotge. Ritme suïs amb puntualitat alemanya. Es deuen dir Henrietta i Frederika. Avui per esmorzar em prepararé salsitxes amb una mica de puré de patates. Faré abdominals i unes quantes flexions. M'estic posant fort, haig d'estar a l'alçada.
Una altra nit, i de nou desvetllat pel tracatrac. "Miquel, desperta." Li dic a cau d'orella. "Miquel!". Remuga però finalment obre els ulls. "No ho sents? Són l'Henrietta i la Frederika de nou!". "Au bah! Deixar de dir tonteries". I vet aquí que s'aixeca del llit, m'agafa del canell, i m'arrossega cap a la finestra. "Veus aquest camió que està aturat davant de casa? Cada matí arriba a les 5, i descarrega les mercaderia pel súper. Veus aquell toro mecànic? És el que distribueix els productes i fa el sorollet de marres quan passa sota nostre. Per aquest motiu no els sentim ni els diumenges ni els dies de festa. Ara a dormir". Quina decepció. En Miquel té raó i és un carretó. No l'havia d'haver despertat. Hauria d'haver-me quedat al llit, imaginant-me que estava amb l'Henrietta i la Frederika, tots tres, nuus, estirats sobre el llit, acariciant-les, acariciant-me. Només em faltava ara posar-me malalt amb en Miquel al costat. Aquest sí que dorm en pilota picada! I encara pensarà que vull alguna cosa. Necessito desfogar-me.M'he quedat assentat a la cantonada del llit, tot pensant en l'Henrietta i la Frederika. M'he posat els pantalons i la camisa d'ahir que descansaven sobre la cadira. Sortiré a donar un tomb. Ara que el Miquel sembla que torna a estar adormit, no caldrà que li doni explicacions sobre la meva sortida nocturna.
Baixo per les escales. És el que té viure al principal; pots baixar i pujar per les escales sense por de quedar-te atrapat a l'ascensor. Pel fet de viure en un principal també sents els carretons del súper de sota.
Surto al carrer i tot just davant de casa el camió dels dimonis. Per la part del darrera el toro mecànic que no para d'entrar i sortir, entrar i sortir, portant productes de neteja, tones de farina i envasos de cogombres. El condueix una noia jove, cabell curt, mono ajustat. Fa molta calor avui al carrer, així que només porta uns sostenidors negres i el mono, que és d'aquests tipus davantal de xef. Trencant l'erotisme, si és que n'hi ha, les botes de seguretat. Té molta traça dirigint el toro. El volant té una bola que la noia agafa amb força. L'ajuda a girar a dreta i esquerra. Quan gira cap a la dreta se li veuen més els sostenidors. Em quedo encisat. En una d'aquestes em veu i em somriu. "No passi ara que prendria mal". "A quina hora acabes?" Li pregunto. Un cop les paraules han sortit de la meva boca, me n'adono que es poden interpretar malament. M'hagués agradat afegir en aquell mateix instant "... que vull dormir però el teu tracatrac no em deixa" però no m'ha donat temps. Para el toro i se'm queda mirant. "Et funciona per lligar aquesta estratègia?" No sé què dir. Empasso saliva, em mullo els llavis, empasso saliva de nou. "Acabo a les sis". Com si no ho sabés. Cada dia igual, excepte diumenges i festius.
Em quedo mirant vint minuts dempeus com la torera descarrega. A les sis en punt, aparca el vehicle dins el magatzem. Es treu el mono, el deixa caure sobre els turmells i es queda en roba interior. Déu n'hi do com està la senyoreta! No té cap mena de problema per desvestir-se davant meu. Quan es descorda les botes ho fa ajupint-se d'esquenes a mi. Ja no em queda saliva per empassar. S'ajup amb les cames entreobertes, pràcticament sense doblegar els genolls. Es recrea quan es treu definitivament els mono. A un penjador de la vora hi ha una brusa. L'agafa i se la posa. Malauradament no transparenta gens. Però li queda molt ajustada. Per un moment m'ha semblat que es tocava suaument els pits. Marcats els mugrons hi son. Ara toca posar-se els pantalons. També ajustats i també em fa l'efecte que es magreja, ara l'entrecuixa. Aquí no se li marca res. Em mira i es mossega el llavi inferior i jo suo. Fa molta calor! Es posa les sabates amb tacó. Negres. Se m'apropa, estic per empassar-me la llengua i ofegar-me allà mateix. Estic quiet com un estaquirot. S'apropa encara més, tant, que ara ja la tinc disposada a xiuxiuejar-me a cau d'orella. Com me la llepi o me la mossegui estic perdut. Abans de dir-me res, respira lentament. "A les sis en punt, com t'havia dit" Jo no sé si sóc viu o no, no noto res. Bé, trobo que el pantaló em va molt estret. "Ara ja te'n pots anar a dormir, he acabat. Em sap greu però l'estratègia no t'ha funcionat". I ha continuat caminant. Jo no he parat de mirar-la fins que l'he perduda al tombar la cantonada.
M'he quedat pal plantat davant del portal de casa un parell de minuts més. Tot pensant en l'escena viscuda m'ha començat a agafar fred i son. El camió s'ha anat i el silenci ha tornat al carrer. Finalment decideixo tornar-me'n al llit. Em penso que acabaré la feina pensant amb l'Henrietta i la Frederika. Entro a l'edifici i abans de pujar per les escales em dona per llegir a les bústies els noms de les persones que viuen al pis de dalt. Enriqueta Garcia i Frederic Coll. Ja sé qui són, o eren. L'Enriqueta fa cosa d'un any es va quedar vídua. Té uns 90 anys i els fills se l'han enduta a una residència al barri de gràcia. Això ha estat la puntilla. He entrat a casa, m'he estirat al llit sense treure'm la roba i m'he quedat adormit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada