La família Perrotti vivia a prop d'un petit teatre. Eren actors. Mon pare em digué que en aquella família em faria un noi de profit, que aprendria coses de la vida que ells no em podrien ensenyar. Ben aviat vaig començar a sortir en obres de tota mena, en papers no gaire variats. Sempre he estat esquifit i la meva cara no ha canviat amb l'edat, així que per aquells temps feia de noi afamat i desgarvat. Podia treballar 10-15 hores al dia pràcticament sense parar, ni per menjar. Tot i que recordo amb alegria aquesta època de la meva vida, mai he treballat tant.
La primavera de l'any 1909 en Giacomo Perrotti, el primogènit de la família i jugador empedreït, em va perdre en una juguesca de póker. Mai m'havia considerat part de la seva família. Va anar de farol com sovint feia. Però a en Giacomo es posava molt nerviós quan anava de farol. Un tal Montoliu va apreciar com en Giacomo es tocava el lòbul de l'orella. "Mentider farolero" va pensar. I la va encertar. Així que vaig anar a parar a mans d'un jove empresari armamentístic català que havia anat a Milà a fer negocis.
En Pere Montoliu, era propietari d'una fàbrica que feia peces per a canons. Amb el final del colonialisme americà espanyol, però sobretot amb la Gran Guerra, es va fer d'or. A la seva torre de l'avinguda del Tibidabo tot era luxe, tot festa i diversió dia sí i dia també. Jo actuava a totes les vetllades. Bé, distreia la canalla mentre els pares vivien autèntiques orgies d'alcohol, drogues i sexe fins a la matinada. Mai hi vaig participar, ho ben juro, malgrat que hi hagueren parts del meu cos que podrien atreure a les dones més depravades.
Corrien els feliços anys vint i en Pere Montoliu, l'home del forat a la butxaca, va començar a equivocar les inversions i l'alta societat catalana li va donar l'esquena. Es despatxaren poc a poc les criades de la mansió. Van anar tancant ales de la casa perquè no les podien mantenir. Obligats pels deutes acumulats, els Montoliu van ser forçats a vendre la casa. Amb els pocs diners que els hi quedaren van emigrar a Alemanya on s'obrien importants oportunitats per a la industria de les armes. Vaig viure a Barcelona fins l'any 1933 i allà vaig aprendre català.
La família Montoliu va anar a viure a un poble a prop de Berlin. En Pere va posar en marxa una petita empresa de fabricació de corretges per a carros de combat. Aquest home, sense alcohol fent de sang, era un mag de les finances. Aviat vam començar a viure sense penúries. El dia 1 de setembre de 1939, l'Alemanya de Hitler envaïa Polònia. Començava la segona guerra mundial i amb ella, una nova època daurada a la casa Montoliu.
Amant de les arts, la Serafina Puigventós, dona d'en Pere, es va començar a envoltar d'artistes de tota mena. Van començar a arribar actors, pintors, escultors, poetes, cantants... Em vaig fer amic i company d'actuacions d'uns paios prims com jo que havien vingut de Praga. Eren la família Saravyc. Tot i que els Saravyc eren d'origen jueu, la protecció dels Montoliu els va permetre viure amb tranquil·litat fins ben entrada la guerra.
L'any 1943, la truita es va girar. Les notícies que arribaven del front oriental no eren bones. Les línies soviètiques avançaven pel Mar Negre i l'hivern matava de fred i gana als soldats alemanys. La vida a la ciutat de Berlin tampoc era fàcil. Cada cop era més complicat trobar determinats aliments. Especialment dur va ser l'hivern entre 1943 i 1944. Un dia que havia acompanyat el fill petit dels Montoliu a una festa d'aniversari, van apressar i condemnar a morir cremats a tots els Saravyc. Va ser un cop dur per mi. La Serafina, sabent que el seu fill petit estava molt per mi, i tement per la meva vida, va decidir d'amagar-me. Em vaig passar un any al darrera d'un fals fons que hi havia a l'habitació de matrimoni principal rebent la única companyia del petit dels Montoliu.
El dia 4 d'abril de 1945, poc abans que acabés la guerra, el petit dels Montoliu moria de pneumònia a l'edat d'onze anys. A partir d'aleshores ningú es va fer càrrec de mi i vaig aguantar com vaig poder. El maig, Alemanya capitulava. Amb l'arribada de les tropes soviètiques a Berlin, la situació de la família barcelonina no millorà i decidiren tornar-se cap a casa. Vaig ser entregat als aliats com a penyora, junt amb mobiliari i obres d'art. El 2 de juny de 1945, cansat, trencat, envellit, desgastat, vaig ser mort. Em llençaren a una pira de carrer, tot celebrant la gran victòria. Les flames em consumiren.
Alguns de vosaltres ja haureu esbrinat quin era el meu nom. Pels que no, em deia Pinotxo. Us pensàveu que coneixíeu la meva vida. De com el meu pare, en Gepetto, em va concebre, i de com, després de mil i una aventures, em vaig convertir en un nen de carn i ossos. La realitat, com heu vist, va ser una altra. La realitat, com heu sentit, fa pudor a cremat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada