Aterratge

L'indicador de benzina està sota mínims. Pel temps que porto volant dec estar molt a prop de la frontera entre Líbia i Argèlia. Aviat el motor s'aturarà. Aviat començaré a caure en mig del desert.
Quan era nen, acompanyava el meu pare i el meu oncle en llargues travessies pel mar de sorra. Eren comerciants. Portaven de tot. Roba, menjar salat, joguines... De Tunísia a Malí, de Mali a Egípte, Nigèria, Sudan. Ens coneixíem el Sahara pam a pam. Ara tindria oportunitat de posar a prova els meus coneixements del terreny.
La meva família em donà estudis. Jo volia ser pilot i fer les travesses amb avioneta i no amb dromedari. Amb el temps els negocis van començar a anar malament. Arreu esclataven guerres. L'únic mercat que existia era el contraban d'armes. M'hi vaig començar a dedicar.
Tinc quaranta-set anys. Porto volant més d'un quart de segle i mai havia accedit a portar més pes del que l'avioneta podia suportar. Avui he carregat menys combustible. Avui he trencat les normes. Avui tornaré a sentir el desert.
A fora s'està fent de nit. El motor s'ha aturat i estic planejant. Penso ràpid. Vull pensar ràpid. Cada cop el desert és més a prop sota meu. Miro enrere. Només porto armes. Poca aigua, l'ampolleta de la motxilla. De menjar, quatre xuminades. En aquesta època de l'any els oasis de la zona rocallosa on intentaré aterrar són pràcticament secs.
Ja queden pocs segons per tocar terra. No sé si l'avioneta aguantarà el sotrac. Amb el pes que porto estic caient com una pedra. Pujo l'aleró de profunditat? Ja no sé què fer. Negra nit.

imatge: http://images.forwallpaper.com