El quadre de Juan Gris

Quan vaig arribar la porta estava mig oberta. No havia trucat a l'interfono perquè algú feia mudança i el portal del carrer era obert de bat a bat. L'operació era ben senzilla. havia d'entrar al pis com a operari del gas, fer que la propietària sortís un moment per mirar els comptadors dels baixos, i aprofitar el moment per canviar la pintura. El quadre ens reportaria uns 300 mil €.
Una pel·lícula noruega ens va donar la idea. Headhunters. Una bona pel·lícula noruega. El protagonista, un caça talents, es guanyava la confiança dels propietaris de les obres oferint-los feines que no podien rebutjar. S'ho feia venir bé per saber quan la vivenda estaria buida. Amb l'ajuda d'un tècnic instal·lador de sistemes de seguretat entrava a les cases i es feia amb els quadres, canviant les peces reals per còpies de qualitat que feia un altre soci.
Nosaltres no som tant sofisticats. Només som dos. En Manel, un taxador d'obres d'art que treballa en una casa de subhastes i jo mateix, en Josep, que treballo per a la companyia de gas. El nostre modus operandi es ben senzill. En Manel, selecciona obres candidates a les subhastes. Els fa una fotografia i la reprodueix a mida natural i aplica un vernís perquè sembli que és una pintura. Jo alhora identifico una petita fuga a l'edifici del nostre "benefactor". La identifico o la provoco. Informo a la companyia des d'una cabina i donen d'alta la incidència. Tenim un aplicatiu on apareixen les incidències d'alta i el temps que porten actives. Ens les podem auto-assignar. D'aquesta manera tinc un accès oficial de la companyia del gas a l'edifici. Ara només falta anar pis per pis i fer que allà on és el quadre "haguem de tornar". El segon o tercer dia de revisió i reparació de la fuita, faig que el propietari baixi als comptadors del gas i el mantinc allà abaix fins que he fet el "canvi".
Aquesta darrera fase era la que havia de fer avui. Fer-me amb el quadre.
Així doncs he arribat al pis. A l'igual que el portal de l'edifici, la porta del pis era oberta. Això ja hagués estat suficient per avortar. 300 mil € com a mínim, pensava. Podria deixar de robar pintures una temporada. Així que vaig entrar.
Un cop dins em vaig adonar que no era l'únic interessat en entrar-hi. Tota la casa estava cap per avall. Els calaixos regirats, el sofà i les butaques estripats. El matalàs obert de d'alt a abaix. M'esperava el pitjor. No vaig veure la Laia Marquet enlloc. La Laia Marquet era la propietària del pis i del quadre a robar. Amb el pis com estava, em vaig imaginar que me la trobaria morta amb un ganivet clavat al terra del menjador o corroint-se amb àcid a la banyera. Però per sort, no va ser així.
El quadre continuava penjat a la paret. Es tractava d'un Gris, un Juan Gris. No em pregunteu qui era. En Manel m'havia comentat que era un cubista com en Picasso. La meva part no era saber de quadres. Era robar-los i estava disposat a fer-la. Així que el vaig despenjar, i amb l'ajuda d'una navalla el vaig treure del marc. Dins d'un dels tubs del gas que havia de canviar havíem enrotllat la còpia, i la vaig extreure. Ràpìdament la vaig canviar. Vaig agafar el telèfon fix de la casa i vaig trucar a la policia per denunciar la violació del domicili. Era una bona idea. Vaig sortir i al portal vaig esperar a que arribessin els mossos.
En cinc minuts eren allà. Va venir en un cotxe dels que no van pintats, de paisà, amb la sirena per fora sortint de la part del copilot. Els vaig explicar com m'havia trobat el pis. Havia anat a arreglar una petita fuita de gas.
M'acompanyaren al pis per sentir-me els fets a l'escenari principal. El tinent Rodri, així es feia anomenar, va comentar de baixar a la sala dels comptadors. Em va entrar una suor freda... No hi havia anat. Vaig pensar que la Sra Marquet estaria allà estirada, amb un cop de martell o un tret al cap. Vaig intentar explicar als dos mossos que m'havia de tornar a l'oficina, que encara tenia incidència per acabar aquell dia. No va funcionar. A quarts de dotze obríem la sala dels comptadors. No m'equivocava. La flaire que va sortir de dins eren fastigosa. Vaig veure les sabates. Eren les sabates d'un policia. Després vaig veure la resta dels cossos. La Laia Marquet em mirava. S'havia quedat amb els ulls oberts asseguda, recolzada assota dels comptadors. Sobre les seves cames hi havia tres cossos més. Dos policies i un home amb vestit i corbata. El recordava. Era el veí del tercer segona. El veí que vivia davant la Sra Marquet i que m'havia obert per primer cop feia un parell de setmanes. El veí xafarder. En aquell moment vaig sentir un cop sec al cap, a la part occipital. Un cop sec de martell. Poc després, encara respirant, vaig notar la fredor del canó d'una pistola. Va ser un instant, etern. Bang.

imatge: http://www.imdb.com/