Aquesta és la història d'un home ni molt alt ni molt petit, però massa baix per tocar el cel. Un home que un dia aixecà els ulls i pensà que era possible, allargant la mà, quedar-se amb un bon tros del blau que l'envoltava. "Que maco seria si pogués atansar-m'hi".
Al principi, tot i que es posà de puntentes, no arribà. Tot estirant-se, no el tocava. "Com pot ser, que veient-lo aquí mateix no sembla ni tant sols que m'apropi? Potser no sóc capaç de tocar-lo. Potser no és possible d'arribar-hi. Potser no sóc prou llarg".
Una veu llavors parlà. "No em pots tocar perquè ets massa vell. Se t'ha passat l'edat de somniar".
L'home no es rendí. A prop d'on es trobava veié una capsa de fusta, d'aquelles de mercat. "Potser si em pujo a sobre i m'estiro, hi arribaré". Però malgrat els seus esforços no el podia tocar.
"No només ets massa vell, sinó que estàs tocant al terra. Deixa de fer el borinot i no tractis de tocar-me que et faràs mal".
Tot i el missatge assenyat de la veu que parlava, l'home seguí buscant. Una cadira mig trencada havia estat abandonada a prop d'un contenidor de brossa. "Potser si poso la cadira a sobre la caixa de fusta soc prou alt per tocar el cel". Així que agafà el moble mig trencat i el posà sobre la caixa de mercat. La combinació no era gaire estable, però calia intentar-ho. Es pujà, doncs, sobre el seient de vímet, i un cop a dalt, tornà a estirar-se. De nou, malgrat que el cel semblava prou a prop, estava lluny, massa lluny.
"Deixa-ho còrrer". Li digué la veu. "No veus que no hi arribaràs mai. No siguis tossut".
"Ajuda'm". Li contestà l'home. "Ajuda'm a tocar-te. Deixa'm acariciar-te, sentir-te amb la punta dels meus dits".
"No pas, no t'ajudaré pas. Em sap greu de no fer-ho, però no tothom em pot tocar. Si et deixés, què passaria? Potser perdria altres coses. Qui sap si tindria núvols, si les estrelles voldrien quedar-se amb mi. Sí, em sap molt més greu perdre les estrelles que no pas que no arribis a mi. No faré res perquè hi arribis".
Tot i ser vell per somniar, tocar al terra i no tenir el favor del cel, continuà buscant. Llavors s'adonà d'una escala recolzada en una paret. "Amb aquesta escala de ben segur que hi arribo". Traslladà la caixa de fusta i la cadira atrotinada allà on descansava l'escala. Fent-se servir de la paret aconseguí de posar-la a sobre el seient. Amb molt d'esforç i equilibri grimpà fins d'alt de tot de l'estructura. Però de nou, malgrat estirar-se tant com va poder, imaginat-se que allargava les puntes dels dits, no hi arribà.
"Ets tossut com una mula. Com veig que no m'escoltes, callaré. No només no em tocaràs, sinó que no em sentiràs".
"No si us plau. No te'n vagis", implorà l'home. "No em deixis aquí d'alt. No puc baixar. Ajuda'm a tornar al terra. Parla'm. Si no et puc tocar, deixa'm almenys sentir la teva veu".
"T'ajudaré a tornar al terra, i m'aniré per sempre". Mentre sentia com li parlava, l'home aconseguí abaixar. Aleshores regnà el silenci.
Llavors, desesperat, cridà al vent. "No m'abandonis. Només parla'm, no vull res més". La veu, molt llunyana, li respongué. "Adéu. Si només et xarrés pensaries que estic massa a prop per tocar-me. I no vull". I el murmuri es silencià del tot.
En aquell moment, en un atac de bogeria, l'home pujà de nou a la muntanya d'objectes que havia fet. Quan ja estava arribant a dalt, l'escala es deixà de recolzar en la paret i relliscà de la cadira. De sobte, l'home volà i sentí que estava al cel, que l'aire l'acaronava. Somrigué fins que el ciment el colpejà violentament les costelles i la cama dreta. Tot adolirit aixecà el cap i mirà cap el cel. S'adonà que tocar-lo era impossible. S'adonà i tancà els ulls. I amb els ulls tancats imaginà que potser amb una escala més llarga...
La punta del taló se'm clava a l'esquena. Baixa, baixa una mica. Fica-me'l pel forat del cul. Lentament, però fes-me mal. Fes-me gaudir del dolor. Vull cridar de plaer dolorós, angoixant, esfereïdor. Vull plorar mentre el fiques i el treus. Mou el teu peu, amunt i avall, amunt i avall, mentre crido "Para!, para!!" quan saps que vull que no t'aturis pas.
