El tracatrac de l'Henrietta i la Frederika

És curiós que un no pot dormir sentit aquest soroll, tractractractractractrac. Tot i que el Miquel, el meu company de pis, diu que es tracta d'un carretó del súper de sota distribuint els productes entre els estants, jo vull pensar que és el moviment rítmic de la parella del pis de dalt fent l'amor, obsessionada pels moviments rítmics. Ara tu, ara jo, ara tu, ara jo. Tractractractractrac. Ja comencen un altre cop.
Avui m'he fet una torrada per esmorzar. Ni poc feta, ni molt cremada. Una torrada ben torrada. El problema ha estat a l'hora de posar la mantega. Se m'ha caigut al terra. Se m'ha desfet entre els dits mentre pensava en la parella de dalt. Com poden ser tant rítmicament perfectes? Practiquen des de fa anys? Em penso que un dia d'aquests pujaré a presentar-me. Pujaré a demanar sal, pa, maionesa, jo que sé, alguna cosa, alguna excusa m'inventaré. Qui sap, potser són dues noies. Nosaltres dos nois... Tampoc cal que en Miquel pugi.
Ha passat un dia més, i una nit més el tracatrac. Avui per esmorzar un parell d'ous ferrats i sortiré a còrrer. Haig d'estar en forma per quan pugi al pis de dalt a presentar-me. Potser volen introduir una alteració dins el seu ritme "allegro ma non troppo", tot just truqui a la porta. Les feres són el que tenen, no se sap mai quan desperten els seus instints més bàsics.
De nou, la nit i el tracatrac. Com vols que sigui un carretó?! Son dos cossos suats i un llit desfalcat. No es cansen. Ni una nit, excepte els diumenges i festes. I sempre a la mateixa hora. Comencen a les 5 del matí. En punt. Com un rellotge. Ritme suïs amb puntualitat alemanya. Es deuen dir Henrietta i Frederika. Avui per esmorzar em prepararé salsitxes amb una mica de puré de patates. Faré abdominals i unes quantes flexions. M'estic posant fort, haig d'estar a l'alçada.
Una altra nit, i de nou desvetllat pel tracatrac. "Miquel, desperta." Li dic a cau d'orella. "Miquel!". Remuga però finalment obre els ulls. "No ho sents? Són l'Henrietta i la Frederika de nou!". "Au bah! Deixar de dir tonteries". I vet aquí que s'aixeca del llit, m'agafa del canell, i m'arrossega cap a la finestra. "Veus aquest camió que està aturat davant de casa? Cada matí arriba a les 5, i descarrega les mercaderia pel súper. Veus aquell toro mecànic? És el que distribueix els productes i fa el sorollet de marres quan passa sota nostre. Per aquest motiu no els sentim ni els diumenges ni els dies de festa. Ara a dormir". Quina decepció. En Miquel té raó i és un carretó. No l'havia d'haver despertat. Hauria d'haver-me quedat al llit, imaginant-me que estava amb l'Henrietta i la Frederika, tots tres, nuus, estirats sobre el llit, acariciant-les, acariciant-me. Només em faltava ara posar-me malalt amb en Miquel al costat. Aquest sí que dorm en pilota picada! I encara pensarà que vull alguna cosa. Necessito desfogar-me.
M'he quedat assentat a la cantonada del llit, tot pensant en l'Henrietta i la Frederika. M'he posat els pantalons i la camisa d'ahir que descansaven sobre la cadira. Sortiré a donar un tomb. Ara que el Miquel sembla que torna a estar adormit, no caldrà que li doni explicacions sobre la meva sortida nocturna.
Baixo per les escales. És el que té viure al principal; pots baixar i pujar per les escales sense por de quedar-te atrapat a l'ascensor. Pel fet de viure en un principal també sents els carretons del súper de sota.
Surto al carrer i tot just davant de casa el camió dels dimonis. Per la part del darrera el toro mecànic que no para d'entrar i sortir, entrar i sortir, portant productes de neteja, tones de farina i envasos de cogombres. El condueix una noia jove, cabell curt, mono ajustat. Fa molta calor avui al carrer, així que només porta uns sostenidors negres i el mono, que és d'aquests tipus davantal de xef. Trencant l'erotisme, si és que n'hi ha, les botes de seguretat. Té molta traça dirigint el toro. El volant té una bola que la noia agafa amb força. L'ajuda a girar a dreta i esquerra. Quan gira cap a la dreta se li veuen més els sostenidors. Em quedo encisat. En una d'aquestes em veu i em somriu. "No passi ara que prendria mal". "A quina hora acabes?" Li pregunto. Un cop les paraules han sortit de la meva boca, me n'adono que es poden interpretar malament. M'hagués agradat afegir en aquell mateix instant "... que vull dormir però el teu tracatrac no em deixa" però no m'ha donat temps. Para el toro i se'm queda mirant. "Et funciona per lligar aquesta estratègia?" No sé què dir. Empasso saliva, em mullo els llavis, empasso saliva de nou. "Acabo a les sis". Com si no ho sabés. Cada dia igual, excepte diumenges i festius.
Em quedo mirant vint minuts dempeus com la torera descarrega. A les sis en punt, aparca el vehicle dins el magatzem. Es treu el mono, el deixa caure sobre els turmells i es queda en roba interior. Déu n'hi do com està la senyoreta! No té cap mena de problema per desvestir-se davant meu. Quan es descorda les botes ho fa ajupint-se d'esquenes a mi. Ja no em queda saliva per empassar. S'ajup amb les cames entreobertes, pràcticament sense doblegar els genolls. Es recrea quan es treu definitivament els mono. A un penjador de la vora hi ha una brusa. L'agafa i se la posa. Malauradament no transparenta gens. Però li queda molt ajustada. Per un moment m'ha semblat que es tocava suaument els pits. Marcats els mugrons hi son. Ara toca posar-se els pantalons. També ajustats i també em fa l'efecte que es magreja, ara l'entrecuixa. Aquí no se li marca res. Em mira i es mossega el llavi inferior i jo suo. Fa molta calor! Es posa les sabates amb tacó. Negres. Se m'apropa, estic per empassar-me la llengua i ofegar-me allà mateix. Estic quiet com un estaquirot. S'apropa encara més, tant, que ara ja la tinc disposada a xiuxiuejar-me a cau d'orella. Com me la llepi o me la mossegui estic perdut. Abans de dir-me res, respira lentament. "A les sis en punt, com t'havia dit" Jo no sé si sóc viu o no, no noto res. Bé, trobo que el pantaló em va molt estret. "Ara ja te'n pots anar a dormir, he acabat. Em sap greu però l'estratègia no t'ha funcionat". I ha continuat caminant. Jo no he parat de mirar-la fins que l'he perduda al tombar la cantonada.
M'he quedat pal plantat davant del portal de casa un parell de minuts més. Tot pensant en l'escena viscuda m'ha començat a agafar fred i son. El camió s'ha anat i el silenci ha tornat al carrer. Finalment decideixo tornar-me'n al llit. Em penso que acabaré la feina pensant amb l'Henrietta i la Frederika. Entro a l'edifici i abans de pujar per les escales em dona per llegir a les bústies els noms de les persones que viuen al pis de dalt. Enriqueta Garcia i Frederic Coll. Ja sé qui són, o eren. L'Enriqueta fa cosa d'un any es va quedar vídua. Té uns 90 anys i els fills se l'han enduta a una residència al barri de gràcia. Això ha estat la puntilla. He entrat a casa, m'he estirat al llit sense treure'm la roba i m'he quedat adormit.

Totori

En Totori ja no té pipes per menjar. Ahir se'm va acabar el darrer paquet. Un paquet que l'he estat estirant tot el que he pogut. En Totori és el meu lloro, un iaco gris.
En Totori ja no vol parlar. Em deia bon dia cada matí al veure'm sortir de l'habitació i em preguntava per la feina al cap vespre quan deixava el maletí sobre el sofà. Era capaç de xiular tot l'himne del barça sense respirar! Però ara ja fa un mes que no vol dir res.
Ahir vaig anar al centre. La tenda d'animals del carrer Santa Anna encara no ha tancat. Tampoc sé que fa oberta. Dins les seves gàbies no queda cap animal. Van decidir de sacrificar-los perquè no tenien amb què alimentar-los. El depenent, un poca-solta, se'm va riure a la cara quan li vaig demanar un paquet de pipes pel Totori. "Tot el que li puc donar és una escala de fusta per periquitos". Vaig marxar sense mirar-me'l. "Una escala de fusta? Millor anar-me'n abans de que agafi l'escaleta i li enclasti al cervell per pujar a veure si encara li funciona alguna part de l'altell", vaig pensar. Així que vaig tornar a casa sense les pipes.
Les coses no estaven millor al súper de la cantonada. La caixera es feia les ungles mentre em donava la benvinguda. Em va somriure, com feia cada dia. Entre els prestatges només quedaven algunes llaunes de pèsols i pots de salsa ketchup. Vaig agafar els pèsols, cullaretes en tinc a casa. Quan em vaig apropar per pagar, em va comentar que l'endemà jo no obririen. Ja no obririen més. "No tenim gènero". I em va tornar a somriure. Ella està més sola que no pas jo. Jo encara tinc el Totori.
He provat de donar pèsols al Totori. Se m'ha quedat mirant. Amb la seva mirada m'ha dit que els pèsols me'ls podia menjar jo. M'ho ha dit de forma fina. En Totori és molt fi.
A la feina tampoc ens va millor que a la tenda d'animals o al súper. Treballo a una consultora. Bé, dir que treballo és molt agosarat. Hi vaig, m'assento, miro l'ordinador, parlo amb en Joan, un company, i me'n torno. Miro l'ordinador, no vol dir que l'encengui. Ja fa set dies que no tenim electricitat. I fa mig any que no entra cap client per la porta. No queda ningú a Barcelona que vulgui els nostres serveis. Ni tan sols ha vingut el propietari del local a cobrar. Així que en Joan i jo anem cada dia a la feina a fer petar la xerrada.
A l'edifici on vivim en Totori i jo ja no queda ningú. O s'han anat o s'han mort, que és una altra forma d'anar-se'n. La darrera en marxar va ser la Clàudia. Em va picar a la porta un dia, i amb llàgrimes caient per les galtes, em va donar un petó. Em va mirar i es va girar. Com m'havia agradat aquesta noia! Hagués marxat amb ella, però havia de cuidar d'en Totori.
Ahir se'm va acabar el darrer paquet de pipes. Ja no puc ni alimentar en Totori. Vaig a obrir-li la gàbia. Si se'n va, em quedaré sol, i si no se'n va, morirem junts veient passar nit i dia, nit i dia. Deu estar cansat en Totori. No fa cap moviment per sortir de la gàbia. Com vivim en una planta baixa, hi ha jardí. Aproparé la gàbia al jardí. A en Totori li ha faltat temps, i d'un salt s'ha posat a buscar entre les males herbes que creixen. És la única cosa que creix en aquesta ciutat. En Totori té gana. En Totori està menjant alguna cosa del terra. En Totori m'ha donat una idea. Conrearé el jardinet. Però avui no, avui estic molt cansat. Avui em quedaré dormint al sofà tot mirant al Totori com busca llavors entre les herbes.
A l'endemà en Totori s'havia anat.

Quatre parets i una porta

- Entre quatre parets i una porta
sense finestres, tota fosca
jo soc dins i l'aire fora.
Potser provo de sortir?
És tancada la porta?
Si m'apropo i giro la maneta?
- Creus que hi ha pany
o vols pensar que és tancada,
covard.
- I si no és tancada la porta
i si al girar la maneta s'obre,
s'esvairà la pressió, l'angoixa?
- Prova-ho, obre la porta
sigues lliure, gaudeix de fora.
- I si no vull, si vull quedar-me,
vull ser pres de l'opressió,
de l'opressió que m'envolta?
I si al girar la maneta
i si a l'obrir la porta
la meva vida desfeta
no és desfeta sino morta?
- No ho sabràs si no ho proves
gira la maneta, surt a fora.
Si fora, ta vida és morta,
dins no ho vulguis saber
una porta i quatre parets
son els únics que t'escolten
- No, a fora no tinc res.
A més tens raó, tinc por
Tinc por de sortir a fora
No tenir quatre parets
No tenir ni una porta,
de trobar-me sol, tot sol
de no tenir ni l'angoixa,
l'opressió que m'envolta.

El tren

És de nit. Potser a l'horitzó el negre no és tant negre. Mira a l'horitzó. Un altre dia sense veure sortir el sol. És a l'estació. És d'hora pel matí. És hivern. Fa fred, és d'hora, negra nit encara, a l'estació.
Ha agafat sovint aquest tren. A l'hivern, és de nit, i quan torni, també ho serà. Parla amb la seva amiga. Somriu, riu. Mira cap a on ha de venir el tren i els veu. Uns punts de llum no gaire lluny. El tren s'apropa, il·lumina les vies. Al voltant dels fars del tren tot és negre. Finalment arriba.
Puja com altres vegades. Un pel més nerviosa, això és tot. Va amb la seva amiga, xerrant. Però és tant d'hora... Acluca els ulls i s'adorm. A fora comença a trencar l'alba; al seu cap, és negra nit.
Ell porta una estona mirant-la. Ara la veu adormida, recolzant el seu cap a la cantonada entre el seient i la finestra. Entra una mica de llum de fora. Il·lumina la seva cara.
Passa l'estona i la segueix mirant. El rellotge s'ha aturat i alhora va molt de pressa. Una veu en off li recorda que la seva parada és a prop d'arribar. Agafa les seves coses i s'aixeca. Agafa les seves coses tot i que la segueix mirant. "Obrirà els ulls?" El que s'obren són les portes. Mai li havien pesat tant les cames. Baixa del tren i s'obliga no mirar enrere. "No la tornaré a veure".
El tren continua la marxa. Quin somni més estrany qua ha tingut. Sentia que la miraven. Eren uns ulls, eren a dins, més enllà de les seves parpelles. Han estat mirant-la una bona estona. Per fi arriben. Plaça Catalunya.

El dia passa com qualsevol altre dia. Ara toca tornar a casa. Abans de sortir de l'oficina escriu per Whatsapp a la seva amiga. "Vaig cap a l'estació". A l'andana es retroben. S'expliquen el dia. Semblant a ahir, semblant a demà. El tren va de gom a gom. Aquest cop no se senten.
Puja al tren. No se l'ha treta del cap. Qui ho diria. El tren va de gom a gom. Com cada dia, no s'assenta. Abans d'agafar el seu llibre electrònic, mira dins el vagó. Potser hi és. "Il·lús" es diu a si mateix. "Il·lús" es repeteix. Intenta imaginar-la. Intenta tornar-li a veure els ulls, només recorda les parpelles.
A mesura que van passant les estacions queda menys gent al tren. Per fi s'assenta amb l'amiga. A fora ja és negra nit. Li pesen els ulls. Es queda adormida. Ell aixeca la mirada un moment del llibre. No s'ho pot creure. Torna a mirar el llibre i torna a aixecar la mirada. És ella. La veu adormida, recolzant el seu cap a la cantonada entre el seient i la finestra. Ara no entra gens de llum de fora. Se la queda mirant.
Es desperta. Torna a tenir la mateixa sensació. Uns ulls la miren. La seva amiga dorm. Baixen a la següent. Agafa les coses perquè baixen a la propera. La desperta. S'aixequen. Parla amb l'amiga mentre s'apropen a la porta. El tren s'atura i les portes s'obren. Ell no ha parat de mirar-la. Ell no vol deixar de mirar-la. Finalment baixen del tren;  les portes es tanquen. El tren continua la marxa. Només li queda el record dels seus ulls.

Bon Nadal.