El caminant duia la motxilla a l'esquena. Era una motxilla on havia acumulat totes les seves vivències, tot el seu passat. Més d'un cop se l'havia volguda treure de sobre. Estava aferrada, ben aferrada a la seva esquena.
De tant en tant donava un cop d'ull a tot allò que havia caminat. Molts trossos del sender quedaven borrosos per una tènue boirina, però les seves petjades no s'esborraven ni un xic.Havia estat caminant durant gran part del seu camí amb una companya. Era la seva vida, era el seu recolzament. I ara no hi era, s'havia quedat endarrerida, mirant les vistes del darrer moment que havien gaudit junts. A l'altre costat es va apropar una altra caminant. Semblava que volia acompanyar-lo. Li va semblar, però es va confondre.
Ara es troba el caminant que a un costat té la solitud, una esplanada sense horitzó, sense eco. A l'altra costat ,una paret de pedra, tant alta que no s'aprecien les pedres de més amunt. Tant alta que uns voltors no poden superar. Els voltors que esperen a que el caminant s'aturi per sempre.
Silenci de camí. Caminant de vides sense rumb. Finals propers. Finals distants. Desconeguts.
(imatge: http://cat.bloctum.com/carmerosanas/files/2008/07/home_caminant_color1.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada